Dilluns 21 Agost 2017
Publicacions / Actualitat

Actualitat

Conferència del 9 de juliol

Sa Desgràcia de 1558, uns fets que encara ens colpeixen

Honorable Senyora Presidenta del Consell Insular de Menorca, Senyor Tinent de Batlle de l’Ajuntament de Ciutadella, conselleres i consellers, senyora senadora, diputats, diputades,regidores i regidors, senyor bisbe, autoritats totes. Junta de Caixers del proper Bienni de Sant Joan. Ciutadellenques i ciutadellencs, menorquines i menorquins, senyores i senyors.

No puc iniciar la meva dissertació d’altra manera que agraint a la senyora batlessa i a la
corporació municipal l’haver-me triat per pronunciar aquesta conferència en aquest magnífic saló gòtic en un dia tant assenyalant no només per Ciutadella sinó també per tota Menorca com és dia 9 de juliol. Gràcies també a tots vostès per la seva assistència.
No podrien vostès haver-me honrat i donat major alegria d’estar avui aquí entre tots vosaltres en aquesta data tant destacada per la nostra història. Tampoc puc començar d’altra manera
que fent un petit homenatge a tots aquells menorquins i menorquines que van haver de patir
la gran desgràcia, a tots aquells que van donar la seva vida i la seves pertinences per defensar
el seu poble, la seva terra i la seva cultura davant la barbàrie, i a tots aquells que amb la seva fortalesa van ser capaços de no defallir i aixecar de nou Ciutadella i la nostra illa de tant desgraciats fets ocorreguts ara ja fa 459 anys. A tots aquells ciutadans anònims que van haver de fer enormes esforços per sobreviure a un dur setge, a una mort ignominiosa, a un ferotge pillatge de les seves propietats però que amb la seva valentia van aconseguir aixecar de nou la nostra illa tot preservant la nostra identitat. Va ser una llarga desgràcia, d’aquelles que marquen un poble i que no tan sols durà unes hores, uns mesos o un dies, sinó que es va allargar durant massa dècades. Aquells fets van marcar la història de tots els menorquins i menorquines al llarg de massa temps, però també ens va forjar, unir i marcar fins arribar al dia d’avui en que honrem als nostre avantpassats. Com resa la Piràmide al bell mig de la plaça des Born “Pro aris et focis hic sustinuimus usque ad mortem”, per la fe i per la pàtria, aquí vam resistir fins a la mort.
 
S’ha rallat multitud de vegades en aquesta mateixa sala i en altres indrets de la nostra illa sobre s’Any de sa Desgràcia, són nombroses les publicacions, els articles i els llibres que han xerrat sobre aquells esdeveniments. Destacats historiadors menorquins i forans han dissertat sobre la desgràcia des d’una òptica historiogràfica i centenars de persones han homenatjat aquelles heroïnes i aquells herois que defensaren Ciutadella i Menorca del desastre.
Per desgràcia entenem un cas o un esdeveniment funest que cau sobre qualcú, un mal i una aflicció, un patiment, una pèrdua de gràcia o favor de qualcú. Una sort adversa. I,
efectivament, Menorca va caure en una gran desgràcia. Aquella desgràcia, però, no s’inicià l’any 1558 amb el desastre de Ciutadella, sinó que començà uns anys abans amb una profunda crisi econòmica i social derivada d’una forta corrupció judicial, diversos conflictes polítics i uns sectors econòmics empobrits que intentaven sortir d’un moment històric plegat de profunds canvis i mutacions en el qual la nostra illa intentava modernitzar-se i sortir de les monarquies medievals de tipus feudal, cap a una política moderna basada en l’humanisme i el nou absolutisme monàrquic. El nostre petit territori, aquesta taca dins el Mediterrani que tant ens estimem, intentava entrar dins el món modern, sempre navegant com Ulises intentant arribar a Ítaca, desitjada per molts a causa de la seva estratègica posició dins el mare Nostrum,terra entre orient i occident, entre el nord i el sud, disputada pels grans poderosos de l’Europa occidental i, a partir de llavors, també en el punt de mira de territoris llunyans com el nou i temut Imperi otomà, poderós no només a orient sinó també a escassos tres-cents cinquanta quilòmetres al sud de les nostres costes. 
Fou així com Menorca entrava com a moneda de canvi dins la nova política mediterrània en la que els principals imperis europeus, l’hispànic i el francès es jugaven l’honor de ser els dominadors del planeta. El segon amb la col·laboració del l’altra gran imperi, el turc, que intentaren de totes totes desfer-se del seu rival. D’aquesta manera Menorca, dins l’òrbita hispànica, era una caramelet massa proper per les ràtzies turques que infestaven el llevant de la península Ibèrica i les altres illes del nostre mar. És així com després de diverses expedicions hispàniques de càstig contra els corsaris amb base a Tunis, Bugia i Alger, el barbarescos inicien un seguit d’atacs contra territoris hispànics. És en aquest context que trobarem diversos petits atacs turcs sobre la nostra illa, o altres de més funestos i magnificents com el malaurat de principis de setembre de l’any 1535 amb l’assalt del corsari Khair ed Din a Maó, corsari més conegut amb el nom de Barbaroja que acabà amb un saqueig i destrucció pràcticament total de la llavors petita ciutat de llevant, fent al voltant de vuit-cents captius. Aquesta primera gran desgràcia, en la que la col·laboració de molts menorquins no bastà per aturar-la, vingué acompanyada d’una forta militarització i fortificació de l’illa que aconseguí rebutjar un nou assalt turc a Maó el 1558 gràcies al nou Castell de Sant Felip, assalt que acabà afectant Ciutadella.
 
Com aquesta ciutat molt bé coneix, el líder d’aquella nova i gran desgràcia fou el corsari també turc Pialí Baixà que sortí de les costes algerianes i arribà l’1 de juliol a la ciutat de ponent amb una estola de vaixells i amb entre 12.000 i 15.000 soldats disposats al pitjor. Es tractava d’un gran nombre de persones, moltes més que els propis habitants de la nostra illa que per llavors comptava amb aproximadament 10.000 ànimes, gairebé la meitat resident a Ciutadella. Va sorgir el debat de la rendició, però finalment es decidí lluitar, però les forces que defensarien la ciutat eren massa poques. L’ajuda que podia arribar dels altres pobles de l’illa tampoc encoratjava gaire en pensar en una possible sortida victoriosa, ja que els soldats destinats a les altres localitats eren més bé pocs. Menorca encara no havia superat l’atac de 1553 i les crides d’ajuda cap a Mallorca i la península tingueren un gran eco per resposta. L’ajuda no arribà i la història acabà com totes i tots ja sabem, amb la destrucció total de la ciutat de ponent i amb un poble buit. Però els ciutadellencs d’aquell temps, com els d’ara encara sou, eren gent valenta, orgullosa del seu poble, amorosa d’allò que era seu, de la seva terra, de la seva religió
i de la seva cultura. Resistiren el fort envit dels turcs, les seves amenaces i, fins i tot, durant la nit del vuitè dia de setge intentaren evacuar la ciutat. Aquesta evacuació no tingué èxit i centenars de ciutadellenques i ciutadellencs van ser torturats, assassinats, vexats i fets presos per la posterior deportació cap a orient. Segons ens conten les fonts històriques, al dia següent Ciutadella de Menorca, la capital de l’illa, capitulà i patí el pillatge i la desastrosa destrucció durant tres dies seguits, sense descans. No hi quedà pràcticament res dempeus, no es respectà res, ni persones, ni immobles, ni edificis sagrats ni cap tipus de bé. La barbàrie i la gran desgràcia havia pres la nostra meravellosa ciutat de ponent. Mai més res tornaria ser igual.
 
Ens vam sentir tots sols, massa tots sols, però no hem de retreure res, són coses del passat i, si l’ajuda no arribà de fora, tingué el seu motiu, justificat o no, deixem-ho dins la consciència de cadascú. Tots els nostres veïns es sentien fortament amenaçats pels turcs i ningú no volia descuidar les defenses de casa seva. Qui sap si el vertader objectiu no era Ciutadella ni Menorca en general sinó que era l’illa veïna o les costes del llevant peninsular. El cas és que la història quedà escrita i la crueltat i el patiment s’escriviren en lletres majúscules entre els nostres estimats avantpassats ciutadellencs. La historiografia ens diu que entre unes 4.000 i 5.000 persones foren capturades i embarcades als vaixells turcs en direcció Toló, al sud de França, per continuar el seu periple fins a Constantinoble, l’actual Istanbul. S’iniciava la gran deportació massiva de menorquins i una de les pitjors crisis demogràfiques i humanitàries de la història de l’illa que, val a dir-ho, no va ser la primera, ni tampoc, com veurem, la darrera.
 
Per deportació entenem el fet de “transportar un condemnat a un lloc allunyat, del qual no deu sortir mai més o en molt de temps”. I efectivament, com molt bé ens diu la definició, els menorquins que foren deportats a Istanbul, patiren una de les pitjors condemnes, el ser pres del teu pitjor enemic, a centenars de quilòmetres de casa teva, essent tractats i venuts com a esclaves i esclaus i sense saber què en serà de tu, què n’ha estat dels teus familiars, amics i veïns i que en serà del teu poble. La gran majoria no tornaren mai, alguns van tenir la gran sort de ser rescatats. La monarquia hispànica, tot i no esforçar-s’hi gaire va intentar enviar rescatadors de captius i espies, com l’alaiorenc el Paborde Marc Martí o Miquel Ferragut. Tot i això, els rescatats foren una immensa minoria. El record d’aquells que varen viure eternament en la desgràcia es mereixen el nostre màxim reconeixement. Com també se’l mereixen aquells que van intentar alçar de nou la nostra illa després de l’assalt. Però si per la desgràcia no fou poca, molts curadors de les heretats aprofitaren l’avinentesa per fer-se amb les propietats dels captius i, els que tornaven anys despès es trobaven amb que allò que era seu els hi havien pres els seus propis conciutadans. La desgràcia es magnifica si tenim en compte que alguns rescatadors com Joan Seguí intentaven que alguns, de totes totes, no tornessin a Menorca, sobretot els que tenien grans propietats. Menorca hagué de patir posteriorment de diverses dècades de penalitats i nous assalts turcs que malmetien els esforços dels que feien feina per ressorgir de les cendres que deixà la història. Els turcs tornaren, i ho feren diverses vegades més, com el nou assalt que patí la costa nord de la nostra estimada illa l’any 1644, assalt que acabà amb la vida de ciutadans anònims i personatges públics com Miquel Barçola i Cardona, batlle de la Universitat d’Alaior. Fins i
tot anys abans, Felip II intentà fer el que hauria estat un disbarat, evacuar totalment l’illa
deixant tant sols un petit contingent de població a Sant Felip. Aquesta hauria estat posar una desgràcia damunt d’una altra. 
 
Curiositats de la història, ja que la història és molt capritxosa, ens trobem en que per nosaltres Pialí Baixà o Barbaroja són ferotges corsaris, gent malversa, dolenta, mentre que per altres indrets en són herois. Tant és així que si algun dia tenen la oportunitat de conèixer les ciutats nord africanes d’Alger, Orà, Bugia, Bizerta, Tabarka o Tunis o la turca d’Istanbul podran veure amb els seus propis ulls com la nostra desgràcia és per ells, la seva glòria. Però si per una cosa existeix la història és per intentar aprendre d’ella i si analitzem profundament els esdeveniments ocorreguts aquell desgraciat any de 1558 serem capaços de veure que allò que hagué de patir Menorca en aquell malaurat any de mitjans del segle XVI, el vam haver de tornar a patir en diversos fets posteriors, potser no tant tràgics, però igual de colpidors.
 
Fem, per tant, un bot històric i seguim a la nostra illa per rallar dels fets ocorreguts l’any 1768, en plena segona dominació britànica en què els britànics colonitzaren la Florida i, empesos per la necessitat de mà d’obra engegaren diverses empreses per recaptar colons.En aquest context apareix el metge escocès Andrew Turnbull que recau a Menorca i s’enduu uns 1.000 illencs cap a la península nord americana, empesos per la fam i les exagerades necessitats econòmiques dels menorquins i menorquines. L’empresa de Turnbull fou un desastre, ja que la gran majoria d’illencs van ser enganyats i portats a un territori on moriren de gana, de malalties i de tortures i on un pocs aconseguiren sobreviure i tirar endavant. No és aquest cas un nou cas de deportació, d’exili i de moviment migratori que també acabà ambuna nova desgràcia?
 
Hem de seguir rallant de deportacions, exili i refugi en relació a la nostra illa al llarg de la
història posterior a Sa Desgràcia. Tant és així que després del no sempre benvolent segle
XVIII, aquell en que l’illa entrà en la contemporaneïtat, on se’ns posà al mapa, es giraren les tornes i, cap allà l’any 1830 i després d’un seguit d’anys de calamitats polítiques, socials i sobretot econòmiques, patirem de nou un gran èxode migratori. No ho podem comparar totalment amb les deportacions de s’Any de sa Desgràcia, perquè les causes en foren unes altres, i ben diferents, però aquella terra que havia vist salpar a Pialí Baixà 272 anys abans, aquella terra de partida que propicià l’horror i la infàmia, es convertiria ara en terra d’acollida i de noves oportunitats de milers de menorquins que emigraren al continent nord-africà amb la coneguda emigració de menorquines i menorquins a Alger.
I és que en quinze anys, de 1830 a 1845, més de 9.500 illencs, boni un 25% de la població de llavors, va haver de fugir per cercar un esdevenir digne, enfora de ca nostra. I ho van fer per poder alimentar les seves famílies i fugir d’una illa erma, una illa sense futur on tan sols els poderosos eren capaços de viure en condicions, on la classe política menyspreava i corrompia la majoria social, on la justícia brillava per la seva absència. Aquells milers de menorquins i menorquines que pujaven a barques des dels ports de Ciutadella i Maó cap a Barberia, sense saber on anaven i què s’hi trobarien van haver de patir l’exili forçós. Exili que vistes les característiques també podríem definir-lo com una nova deportació massiva, un refugi cap a la incertesa. Algèria va ser una terra d’acollida, no com fou Constantinoble gairebé tres seglesabans. Però molts d’aquells menorquins i menorquines d’Alger van patir grans misèries, malalties desconegudes, guerres i assassinats dels legítims propietaris d’aquelles terres que s’havien vist, de cop i volta, colonitzats pel nou imperi francès. Si que és cert que molts s’hi enriquiren, però no tot van ser flors i violes com gran part de la historiografia ens ensenya, ja que la gran majoria no van poder tornar mai més a la seva terra, presos de la pobresa i enmig d’un estat francès que no els acabava d’acceptar i una població indígena que veia als menorquins també com a simples arrabassadors d’allò que era seu. Una altra vegada, pràcticament ningú va fer res perquè aquells illencs que van haver de sortir de la nostra illa tornessin a casa i forgessin un nou futur per Menorca, tots junts i units per fer de l’illa un territori pròsper, integrador i modern. De nou, com aquell malaurat any de 1558. Aquells emigrants a Algèria acabaren integrant-se en la França moderna, ajudant a aquell país a créixer, a pesar de la funesta colonització, mentre el nostre estat sobrevivia com podia en una punyent dictadura. La història no ha tractat prou bé a aquells emigrats, encara hi som a
temps a posar-los on els correspon.
 
Hem de seguir endavant i en la carrera de la història no ens hem d’oblidar d’una altra enorme desgràcia que patí la nostra illa: l’abans, el durant i el després de la Guerra Civil on personatges de tot color, de tota ideologia van ser perseguits pels seus ideals i van haver d’emprendre l’exili forçat, uns per uns motius, altres per altres. L’horror de 1558 es repetia, sense aturador. Persones assassinades injustament per les seves creences religioses i ideològiques, deportacions i assassinats de caràcter polític en camps de concentració arreu d’Europa i el nord d’Àfrica, la desgràcia ens tornava a colpir.
 
Mai més oblidaríem ni oblidarem aquella nefasta data d’inici de juliol de mitjans del segle XVI. Però aquell 9 de juliol de 1558, com hem pogut veure, encara no s’ha acabat, encara perdura. Si bé ara ja no perdura a la nostra illa, però la desgràcia continua, gairebé cinc segles després, en molts indrets del nostre patidor planeta. Els temps històrics que estem vivint avui en dia ens han de fer reflexionar sobre allò que passà i allò que està passant, perquè la història existeix per aprendre d’ella i, encara que nosaltres estem vivint en un estat del benestar, sense greus conflictes socials, econòmics o humanitaris, hauríem d’observar el nostre voltant i no girar els ulls lluny de problemes i conflictes que són molt patents al nostre context. 
I és aquí que no ens hem d’oblidar dels nostres germans sahrauís, que durant més d’un segle van ser els nostres conciutadans, amb els mateixos drets i deures que qualsevol espanyol i que tant maltractats han estat durant els darrers 42 anys per tots els successius governs espanyols i per tota la comunitat internacional. S’ha de recordar que el poble sahrauí, que no fou tant sols colònia sinó la província espanyola nombre 53, va haver de patir a finals de l’any 1975, mentre el dictador agonitzava, una ocupació militar orquestrada per la monarquia feudal del veí del nord, amb la connivència del règim dictatorial espanyol. De res havien servit les promeses d’un referèndum d’autodeterminació per acabar amb la colonització espanyola al Sàhara Occidental i, Espanya, abocà de manera totalment arbitrària i en contra de la legalitat internacional i de tots els principis dels Drets Humans aquell territori i tots els seus legítims habitants cap a una nova desgràcia. L’ocupació militar il·legal marroquina i el mirar cap a una altra banda d’Espanya, provocà que milers i milers de sahrauís, la gran majoria civils, llavors ciutadans espanyols, haguessin de fer camí cap a l’exili, haguessin de ser bombardejats per bombes de napalm i fòsfor blanc i haguessin de ser deportats als nous campaments de refugiats de Tindouf, a Algèria.
Els sahrauís, com aquells menorquins de 1558 passaven a ser captius lluny de la seva terra, captius de la injustícia. 42 anys després d’aquells desastrosos fets, tot continua igual, més de 170.000 sahrauís sobreviuen als camps de refugiats, pendents de si podran alimentar cada dia als seus fills i filles i amb la seva legítima terra saquejada per l’invasor. I, com aquell 1558, una altra vegada, pràcticament ningú des del poder se’n recorda d’ells. Espanya segueix fent orelles sordes, l’economia mana enfront del patiment de la gent, tot i tenir-ne tota la responsabilitat ja que el Sàhara Occidental, segons les lleis internacionals encara ara segueix sent territori espanyol al no haver-hi hagut cap traspàs legal de sobirania, però això els governs de l’Estat fan com si no ho sabessin i els mitjans de comunicació tampoc. Però els sahrauís tenen una gran sort, els seus antics conciutadans, la societat espanyola no els oblida i fa feina incansablement des de fa més de 40 anys per tornar-lis la justícia, perquè puguin acabar amb la seva particular desgràcia i perquè deixin de ser els captius de Tindouf. Aquests sahrauís tenen la mateixa sort que aquells deportats de Constantinoble que no van ser oblidats pels menorquins i que intentaren rescatar-los, però amb això no basta, ja que si no hi voluntat per part del que mana, aquests deportats mai podran tornar a ca seva. Esperem que la història sigui més justa amb els sahrauís que no pas ho va ser amb els ciutadellencs que no van poder trepitjar ca seva mai més.
 
Hem rallat dels refugiats sahrauís, però això no vol dir que siguin els únics que existeixen i els únics dels que hem de xerrar, ho hem fet així perquè són els nostres refugiats, aquells dels que Espanya n’és única, directament i cent per cent responsable. Però el cert és que al voltant del planeta podem contar a dia d’avui amb fins a més de 60 milions de desplaçats. Per posar alguns exemples i, segons l’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats, Síria aquest meravellós país que ara està patint tant, conta amb més de 12 milions de desplaçats, seguit de Colòmbia, amb gairebé 8 milions, Afganistan, amb 5, Irak amb 4 o Sudan del Sud amb passat de 3 milions de migrants. Aquestes són dades esfereïdores, però és que d’aquests 60 milions de desplaçats, 22 i mig són refugiats que sobreviuen bàsicament gràcies a l’ajuda humanitària i a la cooperació internacional.
 
I si seguim xerrant del nostre voltant i de problemes i conflictes propers, no podem oblidarnos de l’actualitat mediterrània, de tot allò que passa a la frontera sud i als països del Pròxim Orient. I en relació a això convé recordar el desastre que està provocant aquesta colla de, no sabria bé com definir-los, Estat Islàmic, que estan causant l’horror entre els seus propis germans de fe i entre es seus mateixos veïns. No és el que està passant a Síria i l’Irak a causa d’Estat Islàmic quelcom similar a la desgràcia de 1558? No provoquen aquests alocats integristes el mateix que van provocar els turcs a Ciutadella?
No estan els d’Estat Islàmic atacant i posant setge a ciutats com Mossul, Irbil, Kirkuk o Tikrit,amenaçant a civils innocents, filletes i fillets que no poden evacuar aquestes poblacions com tampoc ho van poder fer els ciutadellencs durant l’intent d’evacuació del 8 de juliol de 1558?
No estan provocant aquests d’Estat Islàmic la destrucció total de ciutats, de cases i edificis religiosos, actuant amb pillatge com ho feren els turcs a Ciutadella durant tres incansables dies? No estan deportant els d’Estat Islàmic a milers de persones cap a altres indrets per fer-los captius, esclaus i esclaves de les seves desbaratades idees, com així ho feren els turcs a Ciutadella aquell malaurat any de 1558? No estan alguns països occidentals finançant Estats que a la vegada financen a aquests integristes, com França possiblement col·laborà amb els turcs al segle XVI? No estan aquests d’Estat Islàmic sembrant la por entre occident, com així ho feren els turcs al llarg de moltes dècades amb les seves ràtzies per la Mediterrània central i occidental? Senyores i senyors, la història es repeteix, enfora de ca nostra, però es repeteix.
I aquest conflicte amb Estat Islàmic és un exemple més del que està passant al nostre voltant i dels moviments migratoris que això provoca. Un nou exemple de l’exili forçat i dels de cada vegada majors i més nombrosos campaments de refugiats que s’estan creant a les costes del Mare Nostrum i de l’Egeu. La guerra a Síria, els conflictes polítics i socials a l’Iran, l’expansió dels radicalismes a l’Irak o Afganistan, les persecucions dels pobles kurd o armeni, les injustícies que s’estan cometen a l’Àfrica subsahariana i a l’Àfrica del nord estan pressionant fortament les fronteres dels nostres territoris, les fronteres de la Unió Europea i fan que el nostre preciós Mediterrani s’estigui convertint avui en dia en una gran ossera. Aquesta gent que intenta arribar a ca nostra ho fa amb l’esperança de trobar una vida millor, empesos per la por, la fam i la desgràcia. I, és trist dir-ho, nosaltres els estem ajudant ben poc. Però sempre trobarem gent que intenta el bé de l’altra, gent que treballa de manera desinteressada com els nostres companys i companyes del Fons Menorquí de Cooperació, una entitat integrada per totes les administracions de l’illa i diverses ONG sense afany de lucre. El Fons, des de fa anys
treballa incansablement en diferents causes justes i els seus esforços s’estan centrant
darrerament en tota la problemàtica mediterrània. És així com un dels darrers projectes de cooperació s’està centrant a l’illa grega de Chios. Grècia ha hagut d’absorbir els darrers anys més de 62.000 refugiats provinents principalment de Síria, Turquia, Irak i Iran.
 
Ens arriben diàriament centenars d’imatges als mitjans de comunicació de la desesperant
situació d’aquests milers de refugiats que fugen de la seva particular desgràcia i que intenten arribar a Europa a través de Turquia. És de tots sabut que a Europa no són del tot ben arribats com hem vist totes i tots amb els exemples dels campaments d’Idomeni o Lesbos i, que les polítiques que està portant a terme la Unió Europea són més bé polèmiques i amb un minso respecte als Drets Humans.
Des de març de 2016 la UE i Turquia signaren un polèmic acord que ha provocat el tancament de les fronteres i que milers de migrants, refugiats i deportats siguin ara captius lluny de la seva terra, sense possibilitats ni de tornar a ca seva, ni d’aconseguir arribar a Europa tot cercant un futur millor. De nou, podem veure que la història de la desgràcia de Ciutadella es repeteix, en ple segle XXI, i davant dels nostres nassos, sense que a aparentment a ningú li importi. La feina que està fent el Fons Menorquí a Chios és encomiable, donant suport als 3.500 refugiats que han quedat atrapats a n’aquella illa a causa de les polítiques europees que ara no permeten registrar als que arriben per posteriorment poder arribar a Europa i sol·licitar asil. Aquests desplaçats malviuen a Chios en tendes de campanya a tocar de la mar, sense aigua calenta, en unes males condicions higièniques i havent de fer llargues cues per poder tenir quelcom per menjar. El treball, per tant, que està fent el Fons a Chios és el de millorar-lis les seves condicions de vida així com donar també suport a la població local que ha hagut d’assumir de cop i volta i en poc temps un contingent humà tant nombrós. Una població grega que està patint no només els estralls de la crisi econòmica, sinó que a més s’està veient superada pel problema dels refugiats i que veu, impassible, com un nou problema se’ls apropa de cada vegada més: l’auge dels extremismes radicals i les conductes xenòfobes.
Menorca és un territori petit, com ho és Chios. I el problema que està patint avui en dia aquesta illa del Mar Egeu també el podríem estar patint nosaltres algun dia. Només s’ha de recordar l’arribada, ja fa uns anys, d’alguna pastera a les nostres costes i, tenint en compte les noves polítiques europees que estan fent canviar les rutes migratòries a la Mediterrània, mai se sap el que podrem arribar a veure. Per això, més que mai, és necessari que des de la nostra petita illa, amb la feina que està fent el Fons, posem el nostre granet d’arena davant aquest desgavell.
Ja els hauria agradat a aquells ciutadellencs i ciutadellenques de 1558 haver tingut quelcom similar a un Fons Menorquí de Cooperació.
 
Podem entendre que Europa vulgui controlar les seves fronteres i regular-ne l’accés, és del tot legítim, però no podem entendre que s’hagi de fer patir d’aquesta manera a persones que provenen de conflictes que hem provocat directa i indirectament nosaltres.
Es tracta d’un tema de solidaritat i humanitat. Aquestes polítiques europees no han aturat els fluxos migratoris, segueix intentant arribar a Europa el mateix nombre de persones, però ara n’hi queden moltes més pel camí que no abans. Les rutes que es seguien fins aquell moment han baratat i ara la nova autopista cap a la mort s’ha traslladat a Líbia i, com afirmen les nostres companyes del Fons, les illes gregues s’han convertit en autèntics grans centres de detenció, són els particulars captius de Constantinoble, però ara a Grècia. Aquests sirians, iraquians i de tants altres indrets del planeta estan patint el mateix que vam haver de patir nosaltres, menorquines i menorquins, en diversos moments de la nostra història.
I és que ens pensem que aquestes problemàtiques ens són massa llunyanes i no ens afecten, ja que les veiem d’enfora. Però sí, si que ens afecten i no hem d’aclucar els ulls tot pensant que no va amb nosaltres. Si no ho voldríem passar nosaltres, com ja ho van haver de passar els nostres avantpassats, per què no fem res per evitar-ho?
El Mediterrani és allò que ens banya a tots i uneix el nord i el sud, el llevant i el ponent, i no ho fa només territorialment sinó també de cara a les diferents confessions religioses i demés qüestions ideològiques i polítiques. A través del Mediterrani han viatjat i viatgen els principis i els valors que caracteritzen cada una de les cultures mediterrànies. Queda clar que al Mediterrani som diferents, però aquests principis i aquests valors a vegades xoquen i ningú es veu capaç de cedir davant l’altre. El Mediterrani és el mitjà de comunicació que s’ha emprat durant tota la història d’aquest mar i avui, ho continua essent. Ho ha estat en tots els sentits i, malauradament, avui en dia, la mar és la comunicació per les desgràcies i els milions de moviments migratoris que acaben en tragèdia.
 
I és que a la història de la humanitat sempre n’hi ha hagut un que amenaça i un que s’ha vist amenaçat, o un que domina i un que es veu dominat, perquè aquest és un comportament innat de la nostra espècie des de temps immemorials. A més aquest paper es pot girar en qüestió de segons. Per tant, sempre convé recordar les desgràcies, com la que recordem avui, la del 9 de juliol de 1558 i totes les altres que hem anant anunciant al llarg d’aquesta dissertació, tant les que afectaren a Menorca, com les que no.
Un dia hem estat nosaltres els que ens hem vist dominats i amenaçats, mentre que ara potser les tornes s’han girat. Nosaltres, encara que no ho sembli, estem sent còmplices del desastre que està passant en el Mediterrani i el Pròxim Orient, i ho som no només perquè estem mirant cap a una altra banda i no actuem sinó també perquè deixem que els poders econòmics i polítics facin la seva jugant amb la vida de milions de persones.
Pot ser serem pretensiosos i vostès no ho veuran així, però el que està passant al nostre voltant avui en dia, és el mateix, amb certes diferències que el que hagueren de patir els nostres estimats i estimades ciutadellencs i ciutadellenques ara ja fa 459 anys en aquell desastrós 1558.
 
Soc conscient que no he donat veu directe a tantes altres causes justes, conflictes eterns,
migrants, refugiats, deportats i captius de la indiferència, però des d’aquí tot el meu suport
cap a elles i ells.
 
Digníssimes autoritats, senyores i senyors, fem entre totes i tots que aquest sigui un món més just, més solidari. Aprenem de la història per millorar el futur. Fem feina units, mà en mà, sense retrets ni diferències ideològiques perquè cap lloc del món hagi de patir un nou 9 de juliol de 1558, perquè ningú hagi de viure allò que van viure aquells centenars de
ciutadellenques i ciutadellencs, perquè no haguem de tornar a rallar de deportacions, d’exilis forçats, de campaments de persones refugiades, de guerres injustes que ens facin patir. Però a la vegada siguem inflexibles amb aquells que volen destruir, amb els que volen rompre la convivència de manera violenta, no tolerem cap tipus d’integrisme ni radicalitat extrema que actuï amb odi. Fem del nostre estimat Mediterrani i de casa nostra una terra d’acollida, oberta a tothom que vulgui establir-s’hi, una terra integradora. Fem de la desgràcia un món més harmoniós, perquè un món millor és possible, ho podem i sabem fer, ja n’hi ha prou, posemnos-hi i escrivim de nou la història.
 
Senyores, senyors, bon 9 de juliol. Visca Ciutadella, Visca Menorca.
Moltes gràcies
 
Martí Carbonell Salom